dijous, 1 d’octubre del 2009

Selecció de poemes de la primera setmana (2/10/09)


Sant Cugat torna un cop més a retrobar-se amb la poesia. I no només hi haurà tot un seguit d’actes durant la Setmana sinó que, a partir d’ara mateix, podeu participar i publicar els vostres poemes en aquesta secció.

Aquesta setmana us presentem un poema d’amor i de record de Laura Dalmau, amb final sorprenent (us recomano que visiteu el seu blog dedicat a la poesia: http://novembre1970.blogspot.com/); una peça de Montse Assens en què l’enyorament i l’escriptura van de bracet i, per últim, un inquietant poema de Lara Castanyer en què apareix la figura d’un pallasso mort, oblidat de tothom. En llegir-lo un no pot deixar d’evocar la pel•lícula I Clowns de Fellini...

Lluís Calvo


Consulteu les bases del Tot Poesia 2009 a http://totpoesia2009.blogspot.com/

Envieu els vostres poemes a teatre-auditori@santcugat.cat



No sé ben bé d’on vens
ni l’oxigen que s’arremora
al teu cos. M’atanso a fora,
mig amagada, i compto.
Compto hores, olors, gestos,
músculs tous, desesperances,
males passades, entrepans de farina,
paraules mudes, tot el que no he fet,
i els relleus de l’adolescència
amb justa metàfora quan s’alça
el teu fotograma en forma d’erecció.

Laura Dalmau



La resta

Retallo mots sobre cristall verge
i en faig argila a cau d’orella.
El tro perdut de la tempesta
m’empolsina els versos escrits fins ara
i una cua de llum curta i simètrica
encén el poema acabat de llegir.
Conec el rostre del vent i la pluja de matinada
i tinc el seu secret ancorat al fons del meu precipici.
I sé que jo, ja no dormo a les seves mans
ni a recer de la pell blanca del seu cos.
Somric a la llibertat del meu pensament
i començo a escriure a partir d’ara
els poemes de la resta de la meva vida.

Montse Assens



Llibre de dol

Una cua de ningú davant de la sala 3A
amenitzada per Fauré, In Paradisum...
El cognom italià del mort et resulta familiar,
o era una marca de sabates o gelats?
Et cum Lazaro quondam paupere...
Segons algú, havia estat pallasso.
Un taüt farcit d’oblit, cap ull que plori,
cap rialla, ni tan sols un enemic
que agafi el bolígraf per demanar-li,
ni fos de broma, un últim autògraf.

Lara Castanyer